VIDA FAMILIAR, Quim Monzó

Algú em pot dir què li passa a aquesta família? Supose que a totes les cases hi ha costums que ens podríem quedar amb la boca oberta, però com açò, quina imaginació! És molt impactant que els membres de la família que pertanyien a aquesta , però de manera política, per dir-ho d’alguna forma, són els que més a favor estan del costum (supose que per por a que a ells mateixos els feren el mateix, no és plat de bon gust per ningú que li tallen un o, fins i tot, dos dits!!).

L’oposició de l’Armand a les amputacions de dits com a costum familiar és la que inícia el replantejament del costum, però inclús el propi Armand associa la bàrbara costum amb el prestigi que té el seu cosí com a músic que toca l’arpa (ell pensa que si s’haguera tallat el dit també seria famós, però no cau en què cap la possibilitat de que l’Elisard haguera tingut una millor carrrera si no li hagueren extirpat aquesta part del seu cos).

Bé he de dir que de les lectures curtes és la que més m’ha sorprés, jo vaig llegir el títul i m’havia fet una idea totalment diferent del contingut, però després de llegir-lo varies vegades encara em queda un dubte, que sé que no es rellevant, però jo me l’he plantejat: per què tallaven els dits als nens d’aquesta família? Per què el dia que ho feien es considerava una festa? Ara m’alegre d’alguns costums que hi han a la meua família i que fins aquest moment pensava que eren estranys, comparat amb açò…

TREX, Rafa Gomar

Bé m’he quedat sense paraules després de llegir aquest text. Al principi pensava que la protagonista era una imbècil de “mucho cuidao”, i cada volta que anava llegint em posava més i més nerviosa (ha hagut un moment que he tingut que tirar el xiclet que tenia a la boca, perquè em feia mal la mandíbula de tan de rosegar!), però al final la Francesca m’ha donat molta llàstima.

L’espectacle descrit, seguem sincers, seria digne de veure, tots esperant a entrar al cinema i una xica vinga a mastegar xiclet i a fer globets per lligar en el xic més atractiu de tots, qui no es quedaria mirant i li s’escaparia alguna que altra rialla? M’he rist jo llegint la història i no ho he vist… però al final m’ha donat llàstima, i al mateix temps m’he sentit mal perquè jo seria una de les persones que es riurien d’ella, pensant que estaria fent un numeret…

La crítica a les persones que es burlen està clara, però l’efecte que produeix la publicitat en nosaltres també és una quesito a tindre en compte, quant de nosaltres no ha pensat alguna vegada en ser com el de l’anunci de…? O fer el mateix que fan a la propaganda de…? Al fi i al cap tots som Francesca…

EL NOI DEL PIJAMA DE RATLLES, John Boyne.

El llibre conta la història d’un xiquet, Bruno, que ha d’abandonar sa casa i anar a un altre lloc a viure, ja que son pare és general del govern de Hitler i ha d’ocupar el seu lloc de treball al camp de concentració de Auschwitz. Bruno, al principi d’estar en la nova residència es troba molt soles, ja que allí no hi ha cap xiquet. Poc després coneix a un noi, Shmuel, que viu a “l’altre costat” amb gent que sempre va vestida en un pijama de ratlles.

La majoria de gent supose que haurà llegit el llibre de John Boyne o haurà vist la recent estrenada pel·lícula inspirada en aquesta novel·la. Jo només he llegit el llibre, ja fa temps que volia fer-ho, i sempre he preferit llegir els llibres abans de veure la versió cinematogràfica que a vegades fan d’aquestos. La traducció al català pense que és acertada encara que supose que serà molt millor si és pót llegir en versió original.

La història està bastant bé, encara que té un final prou predecible. Les anècdotes que van sorgint al llarg del relat deixen veure moltes situacions que fan reflexionar sobre el tema, però per a mi el que més m’ha agradat d’aquest llibre ha sigut la manera en què l’autor plasma els pansaments d’un xiquet que ha viscut d’una manera totalment inocent durant aquesta època, aconseguint que un fet tan trascendental pel desenvolupament de la història mundial (que va suposar la quasi exterminació d’un poble), es narre d’una forma mitjançant la qual arreplega els sentiments i les vivències que s’haurien donat en el cas que la història de Bruno haguera ocorregut en la vida real, sense parlar en cap moment de violencia d’una manera explícita. Deixa que el lector es faça en la seua ment la imatge de com van ocòrrer les coses, donant una sèrie de guies contextuals (anècdotes, pensaments i sentiments de Bruno, discussions entre els pares…), per que aquest puga entendre completament la novel·la.

Per a persones adultes és un llibre de fàcil lectura, però a l’àmbit escolar li se poden donar molts usos, no només en l’assignatura de llengua i literatura, i es pot emprar per tratar una gran diversitat de temes relacionats amb la transversalitat.