Bé m’he quedat sense paraules després de llegir aquest text. Al principi pensava que la protagonista era una imbècil de “mucho cuidao”, i cada volta que anava llegint em posava més i més nerviosa (ha hagut un moment que he tingut que tirar el xiclet que tenia a la boca, perquè em feia mal la mandíbula de tan de rosegar!), però al final la Francesca m’ha donat molta llàstima.
L’espectacle descrit, seguem sincers, seria digne de veure, tots esperant a entrar al cinema i una xica vinga a mastegar xiclet i a fer globets per lligar en el xic més atractiu de tots, qui no es quedaria mirant i li s’escaparia alguna que altra rialla? M’he rist jo llegint la història i no ho he vist… però al final m’ha donat llàstima, i al mateix temps m’he sentit mal perquè jo seria una de les persones que es riurien d’ella, pensant que estaria fent un numeret…
La crítica a les persones que es burlen està clara, però l’efecte que produeix la publicitat en nosaltres també és una quesito a tindre en compte, quant de nosaltres no ha pensat alguna vegada en ser com el de l’anunci de…? O fer el mateix que fan a la propaganda de…? Al fi i al cap tots som Francesca…
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario