DO YOU SPEAK ENGLISH?

No fa molt vaig agafar l’autobús per tornar a casa de la universitat. Anava en una altra companya en qui parle en castellà. Ens vam dirigir a la part final del vehicle, perquè estava prou ple, i ella i jo anàvem parlant no sé ara ben bé de què. Bé, de sobte, un home, que estava fent turisme (portava una càmera penjada del coll i el típic mapa marcat amb les parades que havia de fer per visitar i conèixer València), d’uns 60 anys aproximadament i que anava acompanyat per altres persones de la seua edat, va interrompre la nostra conversació i ens va dir: “Perdonad, ¿vosotras estudiáis en la universidad?”. Nosaltres evidentment no el coneixíem de res, però li vam respondre que sí i a la nostra afirmativa contestació va seguir un altra qüestió: “Y, ¿os enseñan inglés en la universidad?” Clar, nosaltres enguany dóna la casualitat que tenim una assignatura d’anglés, però enfocada a l’ensenyament, no a apendre’l com a segona llengua. Però bé no sé ara bé, qui li va respondre, però li vam dir que sí que estudiàvem anglés, però que nosaltres féiem magisteri i que ens l’ensenyaven per donar-li’l als nostres futurs alumnes.

L’home aparentment es va tranquil·litzar, perquè es veu que estava d’allò més preocupat degut que en la universitat ensenyaven més català que anglés i clar això, segons ell, no era productiu, ja que com la majoria de gent se’n va a treballar a altres països…(ni que en tots els paisos es parlara únicament anglés, ves a treballar a Alemanya només en l’anglés… segur que trobes una estupenda feina de cambrera quan eres llicenciat en Enginyeria Geològica, però amb un perfecte domini de l’anglés). Bé, ell ens contava també, en un no molt correcte castellà, que tenia uns nebots que vivien a Catalunya i que els seus fills, que anaven a l’escola primària no sabien parlar castellà, que ni tan sols l’entenien i que això no es podia permetre. Supose que aquest home haguera preferit que els seus nebots li parlaren al dinar de Nadal en anglés, ja que segur que ell tindria un alt nivell en aquest idioma (el mateix que en castellà).

Després d’explicar-nos la seua escandalosa situació familiar en la que, segons el que ell deia, els seus pobres nebodets no havien tingut l’opció d’apendre castellà (cosa que dubte, millor dit, no me la crec) i no es podien comunicar amb els seus familiars castellans; va començar a dir que clar que era normal que els universitaris estiguérem queixant-nos, (aquesta situació es va donar quan les protestes pel nou pla d’estudis de Bolonya eren més fortes, es veu que l’home va confondre aquestes queixes amb el que ell mateix pensava) perquè, si la majoria havíem d’anar a buscar feina a l’estranger i en la universitat perdien el temps ensenyant-nos català en compte d’anglés, com seria la nostra preparació?

La veritat és que jo ja fa temps que no m’enfade ni m’indigne quan menyspreen la meua llengua materna, sí que em dol, però ja no em molesta com fa un temps, intente excitar-me el menys possible i explicar les coses amb educació (que trobe que és molt més important que saber anglés). Però bé, quan ell va deixar de parlar, jo em vaig dirigir a ell en un correcte castellà (i això que parle i estudie a la universitat en valencià) i li vaig dir que a la Universitat de València sí que oferien cursos d’anglés i també d’altres idiomes, ja siga com a optatives, com a assignatures de lliure opció, o com a cursets de formació; i que també existien altres llocs on apendre’ls (per exemple, l’Escola Oficial d’Idiomes). Dit això vaig afegir que la majoria d’estudiants voldríem treballar a Espanya i, si érem d’algun territori en què es parlava català el més segur és que intentaríem treballar ací (crec que la majoria d’estudiants no volem anar a altres països i deixar les nostres famílies, els amics…). Clar que hi ha gent que vol anar a viure a altres llocs del món i quedar-se a viure allí tota la vida, perquè no? Inclús gent que no s’ho ha plantejat mai pot arribar a fer-ho. Però la realitat és que la majoria de gent vol quedar-se ací, per tant el que és més productiu és dominar les llengües que es parlen ací. I, de tota manera, qui vol anar a viure i a treballar a altres llocs disposa dels recursos necessaris per estudiar els idiomes que precise.

Quan vaig baixar de l’autobús, no semblava que amb els meus raonaments haguera convençut a l’home, tampoc pretenia fer-ho, però em va agafar en un moment en què vaig voler dir el que jo pensava. La veritat és que tot açò vinc a dir-ho, no per a fer una defensa de la llengua catalana i un atac a l'anglés (que no crec que s'haja de deixar de costat el seu estudi). Simplement pense que quan siguem mestres anem a trobar-nos en molts pares (i també companys) que pensen d’aquesta manera, supose que alguns dels que llisquen açò també seran de la mateixa opinió que l’home de l’autobús. Però, en definitiva, he fet una reflexió sobre aquesta experiència en concret perquè considere que en un futur, quan siguem mestres i ens trobem en situacions com aquestes, haurem de saber molt bé com enfrontar-nos a elles (sempre amb educació) i tindre prou arguments per a defensar la importància de l’estudi del català i la utilizació d'aquest com a llengua vehicular en altres assignatures durant tota l’etapa educativa; no per motius polítics o ideològics simplement perquè és la llengua que normalment (i naturalment) utilitzem i és una de les eines més fortes de la nostra cultura.

SENSE PERDÓ, C.Eastwood

Eastwood narra la història, de William Munny (C.Eastwood), un pistoler exalcohòlic i viudo que està retirat i que, degut a les penúries que passen ell i els seus fills, es veu obligat a realitzar un treball acompanyat per altres dos pistolers (M.Freeman i J.Woolvett) pel que cobraran una recompensa, si maten a dos hòmens que li van desfigurar la cara a una prostituta.

Bé, no puc dir res en contra d’aquesta pel·lícula: EM VA ENCANTAR. Tots els actors estan espectaculars, deixant de banda al propi Eastwood, m’agradaria destacar els papers que fan Gene Hackman (el sheriff), a qui li van donar l’Óscar, i Richard Harris (el pistoler britànic de gran fama que rep una brutal palissa de Hackman); jo vaig arribar a “odiar-los”. Sempre m’ha agradat Morgan Freeman, però en aquest film m’ha sorprés ja que no me l’imaginava encarnant el paper d’un caçarrecompenses de l’oest.

Per altra part, dir que quan jo vaig anar a Espai Cinema, pensava que anava a veure el típic western que es posen els nostres avis totes les vesprades; però em vaig trobar una pel·lícula amb una bona trama i amb uns personatges que no et deixen indiferent (Eastwood aconsegueix que l’espectador acabe aborrint al sheriff, a la llei, i que senca llàstima per un assassí que defén a unes prostitutes), més uns meravellosos paissatges amb una música que es repeteix al llarg de la història i que és totalment apropiada.

La veritat, és una pel·lícula que em va sorpendre i supose que eixa va ser la principal raó per què em va agradar tant. Trenca amb el concepte que tenim de western, sense deixar de ser-ho, i el fons de la història et fa que pensar.

AMANÉIXER, F.W. Murnau

Amanéixer conta la història d’un home que viu en un poblet amb la seua dona i el seu fill i coneix a un altra dona de la ciutat. Aquesta, l’enlluerna amb la seua bellesa i modernitat fent que ell arribe a planejar un assassinat contra la seua pròpia dona. L’home en el moment que va acometre el crim s’ho pensa millor i s’adona que està realment enamorat de la seua dona, però aquesta presa pel pànic, fuig d’ell arribant fins la ciutat lloc en què es reconcilien i passen un dia de somni. Quan tornen a la casa, amb la barca que havien anat, un temporal els sorprén fent que els dos i caiguen a l’aigua. L’home arriba fins a la vora i sobreviu però la dona es perd. Tot el poble comença a buscar-la. Per altra part l’amant, pensant que els seus desitjos s’han complit, se’n va a per l’home, i aquest en veure-la es torna boig i intenta matar-la, però un crit dient que han trobat la seua dona fa que la deixe i vaja a buscar el seu vertader amor. Així l’amor del matrimoni aconsegueix sobreviure i l’amant abandona el poble, quedant-se l’home amb el seu fill i la seua estimada esposa.

Sincerament la pel·lícula no és la millor que he vist, però tampoc puc dir que no em va agradar gens. No estic acostumada a veure pel·lícules mudes (era la primera que veia sencera), reconec que pensava que seria pitjor i la veritat que em va tindre prou “enganxada”, ja que l’argument fa que ho estigues. En alguns moments em va resultar pesada perquè veia que no avançava, sobretot quan estaven a la ciutat, supose que a la gent de l’època li encantaria perquè com es va comentar a classe va ser una revolució en quant a efectes i la veritat és que la temàtica fa que l’espectador estiga pendent.

He entrat en una espècie de fòrum en què es parla del film i que arreplega una sèrie de crítiques i pel que he llegit la pel·lícula està molt ben considerada, si voleu entreu i llegiu la quantitat de comentaris que hi ha:

http://www.filmaffinity.com/es/reviews/1/357856.html

La veritat és que jo no entenc res de res de cinema perquè quan vaig llegir les crítiques jo havia acabat de veure la pel·lícula i a mi no m’havia agradat, al llegir-les em vaig adonar, pel que deien, que per a l’època és un film molt avançat i que reuneix una sèrie de característiques que l’han convertit en una gran obra. Està clar que per gustos colors, però crec que caldria que aprenguérem un poc més de cinema per poder analitzar bé quan veiem una pel·lícula. Pot ser que, si jo haguera tingut prou coneixements, tampoc m’haguera agradat, però és molt important tindre bons arguments per poder opinar.

Així i tot cal dir que el cinema va dirigit a tot el públic, i per veure una pel·lícula no has d’entendre en profunditat el gènere, l’època… perquè, si no, la major part del públic no aniria al cinema. Supose que en el cas d’Espai Cinema, en algunes ocasions, cal tindre una miqueta més de base, però en general dir que a vegades un film, un llibre, un obra de teatre, etc. simplement o t’agrada o no t’agrada, pel motiu que siga.

PRÒLEG A EL QUADERN DAURAT, Doris Lessing

Quan vaig llegir aquest assaig em trobava en un moment en què per certes circumstàncies no tenia ganes de res i molt menys de llegir. Vaig començar llegint altres assatjos, però la veritat és que no “m’entraven” i no era capaç d’entendre’ls i, menys encara, de fer un anàlisi adequat d’ells.

Aquest text, pròleg a El Quadern Daurat, em va servir de recolç en aquell moment en què jo era incapaç de llegir qualsevol text que fóra una mica complicat o que simplement implicara reflexionar a un nivell més alt. Em va donar esperança ja que em va fer veure que l’aprenentatge, en el meu cas a nivell universitari, no ha de relacionar-se amb l’obligada lectura d’alguns exemplars que (per a què ens anem a enganyar?) són realment impossibles d’engolir.

Ja s’ha comentat a classe prou voltes, no sempre estem amb la mateixa disposició cap a la lectura, ni tenim les ganes i l'ànim com per enfrontar-nos a alguns escrits, i, en moltes ocasions, llibres que em llegit de més jóvens i no ens han agradat gens, uns anys més tard els hem rellegit i ens han servit per a molt, o pel contrari ens han agradat encara menys.

Tots hem tingut experiències que ens han marcat en relació amb les típiques lectures obligades que culminen amb la realització d’un treball que és el propi professor qui diu com s’ha de fer, inclús en magisteri alguns hem tingut, i tenim, el plaer de fer assignatures d’aquestes característiques i això que ells mateixos durant tota la carrera ens estan dient que els aprenentatges han d'enfocar-se d’una altra manera.

Com ja hem dit en classe, en relació a la literatura, no tot el món es bò per llegir poesia, teatre o narrativa, cada persona té un gust i en cada moment necessita una cosa. És molt important que els alumnes ho coneguen tot per poder triar amb arguments, però el que no s’ha de fer és obligar a llegir un llibre d’un autor famós simplement per cultura, també s’ha de tindre en compte els gustos de tots.

Espere que quan siguem mestres prediquem en l’exemple i no ens convertim en el que ara critiquem. Bé, pot ser que hi haja gent que pense que l'aprenentatge ha de ser d’aquesta manera més tradicional, perquè és com sempre s’ha fet, però ara jo us pregunte, realment heu aprés amb aquest mètode? I, si és així, què és el que heu aprés? Us ha servit per alguna cosa en el món real?

CRIT A LA COMODITAT...

Sempre estem dient que el mobiliari de Magisteri és d’allò més incòmode, i jo no ho negava, però després de veure una pel·lícula d’Espai Cinema, vaig poder comprovar la seua comfortabilitat en tota la seua esplendor. I puc afirmar que és pitjor del que ja em pensava.

Dimecres passat, després de canviar-nos dues vegades d’aula, la primera perquè hi havia un problema a l’ordinador i després perquè a una aula no s’apagaven les llums (es veu que la tecnologia “punta” encara no ha arribat a l’escola), ens vam dirigir a l’aula de “relax” 27 on ens vam acomodar a uns seients anatòmics de cadira fixa.

Al principi no estan tan mal, però després d’una estoneta (no penseu que més de dos minuts…) havies de canviar de posició ja que el teu coll tot contorsionat no podia suportar la mateixa postura. I ací arribava el dilema: o et recolzaves a la taula i aguantaves el teu cap perquè pensaves que en qualsevol moment cauria; o deixaves reposar la teua esquena en el respatler per acavar de destroçar-te-la…La veritat és que no importava l’opció que triares ja que cada cinc minuts havies de canviar la teua situació corporal per poder aguantar tota la pel·lícula.

En eixir del visionat semblava que t’hagueren pegat durant dues hores amb una bara per arreglar-te l’esquena (com si no la tinguèrem prou fotuda ja…).

Espere que el nou edifici de l’escola de Magisteri siga millor que l’actual, però sobre tot té preferència i és prioritari l’obtenció d’un mobiliari adequat, perquè aquestos, com que són tan nostàlgics (per això han utilitzat els mateixos barracons trenta anys), són capaços d’endur-se els que utilitzem ara per a modelar les esquenes dels futurs mestres.

ANTONIA'S LINE

Hui, 22 d'octubre, he anat a veure la pel·lícula Antonia's line i he de dir-vos que m'ha sorprés molt positivament. A mesura que anava avançant, m'agradava més i la veritat és que he eixit del visionat amb una sensació prou bona.

El film m'ha fet reflexionar sobre tres parts de la vida que tots hem de passar: el naixement, la vida i la mort. Conta d'una manera molt natural i amb notes d'humor com es desenvolupen i finalitzen les vides d'un grup de persones d'un poble menut.

Supose que el tema de la mort és una qüestió que alguns consideraran bastant escandalosa per tractar amb xiquets, però també forma part de la seua vida. Com a futurs mestres pense que deuriem tractar la mort d'alguna manera a les aules; en la pel·lícula es veu la mort com una cosa completament normal, i és la visió que hauriem de tindre tots nosaltres i que hauriem de transmetre.

Durant tota la carrera se'ns ha dit que a l'escola els xiquets han d'apendre el que és la vida i el que és viure en societat i nosaltres som els que haurem d'ensenyar-los-ho. Antonia's line ens mostra dos qüestions molt relacionades amb aquestos aprenentatges: la mort com a part de la vida i que cada persona adquereix un rol en la societat en que viu.

És molt difícil ensenyar, i donar lliçons de vida encara ho és més, supose que no sabem encara el que ens espera...