VIDA FAMILIAR, Quim Monzó

Algú em pot dir què li passa a aquesta família? Supose que a totes les cases hi ha costums que ens podríem quedar amb la boca oberta, però com açò, quina imaginació! És molt impactant que els membres de la família que pertanyien a aquesta , però de manera política, per dir-ho d’alguna forma, són els que més a favor estan del costum (supose que per por a que a ells mateixos els feren el mateix, no és plat de bon gust per ningú que li tallen un o, fins i tot, dos dits!!).

L’oposició de l’Armand a les amputacions de dits com a costum familiar és la que inícia el replantejament del costum, però inclús el propi Armand associa la bàrbara costum amb el prestigi que té el seu cosí com a músic que toca l’arpa (ell pensa que si s’haguera tallat el dit també seria famós, però no cau en què cap la possibilitat de que l’Elisard haguera tingut una millor carrrera si no li hagueren extirpat aquesta part del seu cos).

Bé he de dir que de les lectures curtes és la que més m’ha sorprés, jo vaig llegir el títul i m’havia fet una idea totalment diferent del contingut, però després de llegir-lo varies vegades encara em queda un dubte, que sé que no es rellevant, però jo me l’he plantejat: per què tallaven els dits als nens d’aquesta família? Per què el dia que ho feien es considerava una festa? Ara m’alegre d’alguns costums que hi han a la meua família i que fins aquest moment pensava que eren estranys, comparat amb açò…

TREX, Rafa Gomar

Bé m’he quedat sense paraules després de llegir aquest text. Al principi pensava que la protagonista era una imbècil de “mucho cuidao”, i cada volta que anava llegint em posava més i més nerviosa (ha hagut un moment que he tingut que tirar el xiclet que tenia a la boca, perquè em feia mal la mandíbula de tan de rosegar!), però al final la Francesca m’ha donat molta llàstima.

L’espectacle descrit, seguem sincers, seria digne de veure, tots esperant a entrar al cinema i una xica vinga a mastegar xiclet i a fer globets per lligar en el xic més atractiu de tots, qui no es quedaria mirant i li s’escaparia alguna que altra rialla? M’he rist jo llegint la història i no ho he vist… però al final m’ha donat llàstima, i al mateix temps m’he sentit mal perquè jo seria una de les persones que es riurien d’ella, pensant que estaria fent un numeret…

La crítica a les persones que es burlen està clara, però l’efecte que produeix la publicitat en nosaltres també és una quesito a tindre en compte, quant de nosaltres no ha pensat alguna vegada en ser com el de l’anunci de…? O fer el mateix que fan a la propaganda de…? Al fi i al cap tots som Francesca…

EL NOI DEL PIJAMA DE RATLLES, John Boyne.

El llibre conta la història d’un xiquet, Bruno, que ha d’abandonar sa casa i anar a un altre lloc a viure, ja que son pare és general del govern de Hitler i ha d’ocupar el seu lloc de treball al camp de concentració de Auschwitz. Bruno, al principi d’estar en la nova residència es troba molt soles, ja que allí no hi ha cap xiquet. Poc després coneix a un noi, Shmuel, que viu a “l’altre costat” amb gent que sempre va vestida en un pijama de ratlles.

La majoria de gent supose que haurà llegit el llibre de John Boyne o haurà vist la recent estrenada pel·lícula inspirada en aquesta novel·la. Jo només he llegit el llibre, ja fa temps que volia fer-ho, i sempre he preferit llegir els llibres abans de veure la versió cinematogràfica que a vegades fan d’aquestos. La traducció al català pense que és acertada encara que supose que serà molt millor si és pót llegir en versió original.

La història està bastant bé, encara que té un final prou predecible. Les anècdotes que van sorgint al llarg del relat deixen veure moltes situacions que fan reflexionar sobre el tema, però per a mi el que més m’ha agradat d’aquest llibre ha sigut la manera en què l’autor plasma els pansaments d’un xiquet que ha viscut d’una manera totalment inocent durant aquesta època, aconseguint que un fet tan trascendental pel desenvolupament de la història mundial (que va suposar la quasi exterminació d’un poble), es narre d’una forma mitjançant la qual arreplega els sentiments i les vivències que s’haurien donat en el cas que la història de Bruno haguera ocorregut en la vida real, sense parlar en cap moment de violencia d’una manera explícita. Deixa que el lector es faça en la seua ment la imatge de com van ocòrrer les coses, donant una sèrie de guies contextuals (anècdotes, pensaments i sentiments de Bruno, discussions entre els pares…), per que aquest puga entendre completament la novel·la.

Per a persones adultes és un llibre de fàcil lectura, però a l’àmbit escolar li se poden donar molts usos, no només en l’assignatura de llengua i literatura, i es pot emprar per tratar una gran diversitat de temes relacionats amb la transversalitat.

DO YOU SPEAK ENGLISH?

No fa molt vaig agafar l’autobús per tornar a casa de la universitat. Anava en una altra companya en qui parle en castellà. Ens vam dirigir a la part final del vehicle, perquè estava prou ple, i ella i jo anàvem parlant no sé ara ben bé de què. Bé, de sobte, un home, que estava fent turisme (portava una càmera penjada del coll i el típic mapa marcat amb les parades que havia de fer per visitar i conèixer València), d’uns 60 anys aproximadament i que anava acompanyat per altres persones de la seua edat, va interrompre la nostra conversació i ens va dir: “Perdonad, ¿vosotras estudiáis en la universidad?”. Nosaltres evidentment no el coneixíem de res, però li vam respondre que sí i a la nostra afirmativa contestació va seguir un altra qüestió: “Y, ¿os enseñan inglés en la universidad?” Clar, nosaltres enguany dóna la casualitat que tenim una assignatura d’anglés, però enfocada a l’ensenyament, no a apendre’l com a segona llengua. Però bé no sé ara bé, qui li va respondre, però li vam dir que sí que estudiàvem anglés, però que nosaltres féiem magisteri i que ens l’ensenyaven per donar-li’l als nostres futurs alumnes.

L’home aparentment es va tranquil·litzar, perquè es veu que estava d’allò més preocupat degut que en la universitat ensenyaven més català que anglés i clar això, segons ell, no era productiu, ja que com la majoria de gent se’n va a treballar a altres països…(ni que en tots els paisos es parlara únicament anglés, ves a treballar a Alemanya només en l’anglés… segur que trobes una estupenda feina de cambrera quan eres llicenciat en Enginyeria Geològica, però amb un perfecte domini de l’anglés). Bé, ell ens contava també, en un no molt correcte castellà, que tenia uns nebots que vivien a Catalunya i que els seus fills, que anaven a l’escola primària no sabien parlar castellà, que ni tan sols l’entenien i que això no es podia permetre. Supose que aquest home haguera preferit que els seus nebots li parlaren al dinar de Nadal en anglés, ja que segur que ell tindria un alt nivell en aquest idioma (el mateix que en castellà).

Després d’explicar-nos la seua escandalosa situació familiar en la que, segons el que ell deia, els seus pobres nebodets no havien tingut l’opció d’apendre castellà (cosa que dubte, millor dit, no me la crec) i no es podien comunicar amb els seus familiars castellans; va començar a dir que clar que era normal que els universitaris estiguérem queixant-nos, (aquesta situació es va donar quan les protestes pel nou pla d’estudis de Bolonya eren més fortes, es veu que l’home va confondre aquestes queixes amb el que ell mateix pensava) perquè, si la majoria havíem d’anar a buscar feina a l’estranger i en la universitat perdien el temps ensenyant-nos català en compte d’anglés, com seria la nostra preparació?

La veritat és que jo ja fa temps que no m’enfade ni m’indigne quan menyspreen la meua llengua materna, sí que em dol, però ja no em molesta com fa un temps, intente excitar-me el menys possible i explicar les coses amb educació (que trobe que és molt més important que saber anglés). Però bé, quan ell va deixar de parlar, jo em vaig dirigir a ell en un correcte castellà (i això que parle i estudie a la universitat en valencià) i li vaig dir que a la Universitat de València sí que oferien cursos d’anglés i també d’altres idiomes, ja siga com a optatives, com a assignatures de lliure opció, o com a cursets de formació; i que també existien altres llocs on apendre’ls (per exemple, l’Escola Oficial d’Idiomes). Dit això vaig afegir que la majoria d’estudiants voldríem treballar a Espanya i, si érem d’algun territori en què es parlava català el més segur és que intentaríem treballar ací (crec que la majoria d’estudiants no volem anar a altres països i deixar les nostres famílies, els amics…). Clar que hi ha gent que vol anar a viure a altres llocs del món i quedar-se a viure allí tota la vida, perquè no? Inclús gent que no s’ho ha plantejat mai pot arribar a fer-ho. Però la realitat és que la majoria de gent vol quedar-se ací, per tant el que és més productiu és dominar les llengües que es parlen ací. I, de tota manera, qui vol anar a viure i a treballar a altres llocs disposa dels recursos necessaris per estudiar els idiomes que precise.

Quan vaig baixar de l’autobús, no semblava que amb els meus raonaments haguera convençut a l’home, tampoc pretenia fer-ho, però em va agafar en un moment en què vaig voler dir el que jo pensava. La veritat és que tot açò vinc a dir-ho, no per a fer una defensa de la llengua catalana i un atac a l'anglés (que no crec que s'haja de deixar de costat el seu estudi). Simplement pense que quan siguem mestres anem a trobar-nos en molts pares (i també companys) que pensen d’aquesta manera, supose que alguns dels que llisquen açò també seran de la mateixa opinió que l’home de l’autobús. Però, en definitiva, he fet una reflexió sobre aquesta experiència en concret perquè considere que en un futur, quan siguem mestres i ens trobem en situacions com aquestes, haurem de saber molt bé com enfrontar-nos a elles (sempre amb educació) i tindre prou arguments per a defensar la importància de l’estudi del català i la utilizació d'aquest com a llengua vehicular en altres assignatures durant tota l’etapa educativa; no per motius polítics o ideològics simplement perquè és la llengua que normalment (i naturalment) utilitzem i és una de les eines més fortes de la nostra cultura.

SENSE PERDÓ, C.Eastwood

Eastwood narra la història, de William Munny (C.Eastwood), un pistoler exalcohòlic i viudo que està retirat i que, degut a les penúries que passen ell i els seus fills, es veu obligat a realitzar un treball acompanyat per altres dos pistolers (M.Freeman i J.Woolvett) pel que cobraran una recompensa, si maten a dos hòmens que li van desfigurar la cara a una prostituta.

Bé, no puc dir res en contra d’aquesta pel·lícula: EM VA ENCANTAR. Tots els actors estan espectaculars, deixant de banda al propi Eastwood, m’agradaria destacar els papers que fan Gene Hackman (el sheriff), a qui li van donar l’Óscar, i Richard Harris (el pistoler britànic de gran fama que rep una brutal palissa de Hackman); jo vaig arribar a “odiar-los”. Sempre m’ha agradat Morgan Freeman, però en aquest film m’ha sorprés ja que no me l’imaginava encarnant el paper d’un caçarrecompenses de l’oest.

Per altra part, dir que quan jo vaig anar a Espai Cinema, pensava que anava a veure el típic western que es posen els nostres avis totes les vesprades; però em vaig trobar una pel·lícula amb una bona trama i amb uns personatges que no et deixen indiferent (Eastwood aconsegueix que l’espectador acabe aborrint al sheriff, a la llei, i que senca llàstima per un assassí que defén a unes prostitutes), més uns meravellosos paissatges amb una música que es repeteix al llarg de la història i que és totalment apropiada.

La veritat, és una pel·lícula que em va sorpendre i supose que eixa va ser la principal raó per què em va agradar tant. Trenca amb el concepte que tenim de western, sense deixar de ser-ho, i el fons de la història et fa que pensar.

AMANÉIXER, F.W. Murnau

Amanéixer conta la història d’un home que viu en un poblet amb la seua dona i el seu fill i coneix a un altra dona de la ciutat. Aquesta, l’enlluerna amb la seua bellesa i modernitat fent que ell arribe a planejar un assassinat contra la seua pròpia dona. L’home en el moment que va acometre el crim s’ho pensa millor i s’adona que està realment enamorat de la seua dona, però aquesta presa pel pànic, fuig d’ell arribant fins la ciutat lloc en què es reconcilien i passen un dia de somni. Quan tornen a la casa, amb la barca que havien anat, un temporal els sorprén fent que els dos i caiguen a l’aigua. L’home arriba fins a la vora i sobreviu però la dona es perd. Tot el poble comença a buscar-la. Per altra part l’amant, pensant que els seus desitjos s’han complit, se’n va a per l’home, i aquest en veure-la es torna boig i intenta matar-la, però un crit dient que han trobat la seua dona fa que la deixe i vaja a buscar el seu vertader amor. Així l’amor del matrimoni aconsegueix sobreviure i l’amant abandona el poble, quedant-se l’home amb el seu fill i la seua estimada esposa.

Sincerament la pel·lícula no és la millor que he vist, però tampoc puc dir que no em va agradar gens. No estic acostumada a veure pel·lícules mudes (era la primera que veia sencera), reconec que pensava que seria pitjor i la veritat que em va tindre prou “enganxada”, ja que l’argument fa que ho estigues. En alguns moments em va resultar pesada perquè veia que no avançava, sobretot quan estaven a la ciutat, supose que a la gent de l’època li encantaria perquè com es va comentar a classe va ser una revolució en quant a efectes i la veritat és que la temàtica fa que l’espectador estiga pendent.

He entrat en una espècie de fòrum en què es parla del film i que arreplega una sèrie de crítiques i pel que he llegit la pel·lícula està molt ben considerada, si voleu entreu i llegiu la quantitat de comentaris que hi ha:

http://www.filmaffinity.com/es/reviews/1/357856.html

La veritat és que jo no entenc res de res de cinema perquè quan vaig llegir les crítiques jo havia acabat de veure la pel·lícula i a mi no m’havia agradat, al llegir-les em vaig adonar, pel que deien, que per a l’època és un film molt avançat i que reuneix una sèrie de característiques que l’han convertit en una gran obra. Està clar que per gustos colors, però crec que caldria que aprenguérem un poc més de cinema per poder analitzar bé quan veiem una pel·lícula. Pot ser que, si jo haguera tingut prou coneixements, tampoc m’haguera agradat, però és molt important tindre bons arguments per poder opinar.

Així i tot cal dir que el cinema va dirigit a tot el públic, i per veure una pel·lícula no has d’entendre en profunditat el gènere, l’època… perquè, si no, la major part del públic no aniria al cinema. Supose que en el cas d’Espai Cinema, en algunes ocasions, cal tindre una miqueta més de base, però en general dir que a vegades un film, un llibre, un obra de teatre, etc. simplement o t’agrada o no t’agrada, pel motiu que siga.

PRÒLEG A EL QUADERN DAURAT, Doris Lessing

Quan vaig llegir aquest assaig em trobava en un moment en què per certes circumstàncies no tenia ganes de res i molt menys de llegir. Vaig començar llegint altres assatjos, però la veritat és que no “m’entraven” i no era capaç d’entendre’ls i, menys encara, de fer un anàlisi adequat d’ells.

Aquest text, pròleg a El Quadern Daurat, em va servir de recolç en aquell moment en què jo era incapaç de llegir qualsevol text que fóra una mica complicat o que simplement implicara reflexionar a un nivell més alt. Em va donar esperança ja que em va fer veure que l’aprenentatge, en el meu cas a nivell universitari, no ha de relacionar-se amb l’obligada lectura d’alguns exemplars que (per a què ens anem a enganyar?) són realment impossibles d’engolir.

Ja s’ha comentat a classe prou voltes, no sempre estem amb la mateixa disposició cap a la lectura, ni tenim les ganes i l'ànim com per enfrontar-nos a alguns escrits, i, en moltes ocasions, llibres que em llegit de més jóvens i no ens han agradat gens, uns anys més tard els hem rellegit i ens han servit per a molt, o pel contrari ens han agradat encara menys.

Tots hem tingut experiències que ens han marcat en relació amb les típiques lectures obligades que culminen amb la realització d’un treball que és el propi professor qui diu com s’ha de fer, inclús en magisteri alguns hem tingut, i tenim, el plaer de fer assignatures d’aquestes característiques i això que ells mateixos durant tota la carrera ens estan dient que els aprenentatges han d'enfocar-se d’una altra manera.

Com ja hem dit en classe, en relació a la literatura, no tot el món es bò per llegir poesia, teatre o narrativa, cada persona té un gust i en cada moment necessita una cosa. És molt important que els alumnes ho coneguen tot per poder triar amb arguments, però el que no s’ha de fer és obligar a llegir un llibre d’un autor famós simplement per cultura, també s’ha de tindre en compte els gustos de tots.

Espere que quan siguem mestres prediquem en l’exemple i no ens convertim en el que ara critiquem. Bé, pot ser que hi haja gent que pense que l'aprenentatge ha de ser d’aquesta manera més tradicional, perquè és com sempre s’ha fet, però ara jo us pregunte, realment heu aprés amb aquest mètode? I, si és així, què és el que heu aprés? Us ha servit per alguna cosa en el món real?